Diccionari per a ociosos

Joan Fuster (Sueca 1922-1992)  va ser un assagista valencià extraordinari, és autor d’obres  que han esdevingut bàsiques en la nostra cultura: El descrèdit de la realitat, Figures de temps, Nosaltres, els valents, d’enorme impacte social, Poetes, moriscos i capellans, Les originalitats, Diccionari per ociosos, L’Home, mesura de totes les coses, Consells, proverbis i insolències, Examen de consciència, entre d’altres. És autor del manual Literatura catalana contemporània. També dugué a terme una tasca de divulgació literària i historicista.

Diccionari per a Ociosos és una de les obres més conegudes de Joan Fuster, com ja ens anuncia el seu títol, és un llibre amb forma de diccionari.

Conté una recopilació de seixanta una paraules col·locades per ordre alfabètic i definides amb un criteri molt personal i sobretot subjectiu de l’autor, les ha definit amb les seves pròpies paraules i pensaments.

En el pròleg, Joan Fuster es dirigeix a nosaltres, els lectors, per desenganyar-nos sobre l’obra. La seua pretensió no ha sigut confeccionar un diccionari, sinó que és un recull d’escrits organitzats alfabèticament, diversos en el tema i d’extensió irregular, que van des d’un parell de línies -literalment- fins una vintena de pàgines.

Els textos que es recullen en Diccionari per a ociosos daten d’èpoques disperses, per això, a fi de mantenir unes aparences de regularitat, va encapçalar cada nota amb una paraula clau, i va ordenar-les alfabèticament.

 L’objectiu d’aquesta obra és plantejar una opinió subjectiva sobre els temes que l’autor tracta en aquesta: amor, cadira, justícia...

  Són seixanta una paraules que entre totes fan que aquest llibre en ocasions sigui amable, altres irònic, compassiu… En realitat, són les reflexions de l’autor de temes molt diversos.

 

Es tracta d’un assaig escrit amb un registre formal i literari, amb un to que incita a la familiaritat o a l’estàndard de la societat. En moltes ocasions escriu en primera persona i ens transmet les seves reflexions, els seus pensaments… i això, fa que a vegades el to de formalitat vagi canviant. Per tant, l’autor utilitza un llenguatge clar i fàcil d’entendre.

En Diccionari per ociosos, l’autor  tracta problemes de cada dia i ens “confessa” les seves reflexions que en un dia qualsevol va tenir i les va escriure… així va arribar a tenir un munt d’escrits sobre termes diversos. Almenys és la impressió que dóna quan acabem de llegir l’obra.

La lectura d’aquesta obra ha estat entretinguda a la mateixa vegada que s’ha fet curta degut al canvi continu dels termes, evitant d’aquesta manera  la monotonia.

Els termes que defineix, la majoria diuen la veritat i res més que la veritat, en canvi, i encara que respecto tot el que diu, hi ha algunes coses en les que no estic d’acord, me pareixen fora de lloc o simplement no tenen res a veure (crec) amb el terme real…

 Un exemple és “temps”: mentre dormiu us creix la barba: això és el temps. A tot hom li creix la barba? a qui es dirigeix?… Així és com ell veu el temps, jo no.

Es clar que l’autor ho defineix tot segons el seu punt de vista, són els seus pensaments… per tant tot s’ha de veure amb molta subjectivitat ja que no es tracta de un “diccionari” objectiu i coherent.

He de dir que la senzillesa amb la que estan escrits els assaigs i eixe característic estil, entre irònic i sarcàstic, em fan pensar que he fet una bona elecció amb aquest llibre.