Cròniques de la veritat oculta

Pere Calders (1912-1994, Barcelona) va ser un escriptor en llengua catalana, considerat un dels millors  contistes de la literatura en català. També va fer incursions en la novel·la. La ironia, el absurd y el component màgic son elements que es combinen en la seua literatura. L'any 1942 va publicar el seu primer recull de contes posterior a la guerra civil espanyola, Memòries especials, però no va ser plenament reconegut per la major part de la crítica catalana fins a l'any 1955 amb una altre recull anomenat Cròniques de la veritat oculta, on va incloure molts contes de la seva primera època.

Cròniques de la veritat oculta és un recull de contes amb missatge; però, a més a més, és una obra clau en la narrativa de Calders i representà la descoberta, per al públic de la postguerra, d’un narrador extraordinari.

Esquemàticament podríem representar l’estructura de l’obra de la següent manera:

a)     Un protagonista principal, usualment un narrador en 1ª persona, que dóna mostres de ser un testimoni mesurat i racional; entra en contacte amb:

b)    Un element de fantasia oberta o implícita, racional o irracional; a) i b) s’influeixen mútuament i produiran:

c)     El desenllaç; el qual pot prendre una de les diverses direccions que serveixen per solucionar més tard la naturalesa de a), de b) o d’ambdós.

Aquesta influència recíproca entre el protagonista-narrador i el que anomenarem fet trasbasador, servirà per provocar en el lector una sensació de confusió, d’ambigüitat, que el portarà molt sovint a preguntar-se on està la frontera entre el possible i l’impossible.

Els personatges viuen en un univers literari en el qual tenen lloc els fets més inversemblants i extraordinaris: els desitjos es materialitzen, la consciència pren forma corporal...

L’escenari quotidià de les històries no ens remet a cap lloc en concret. Les històries solen ser intemporals, les referències cronològiques són difuses o inexistents,  i els personatges que les viuen i les expliquen no són mai individus amb perfil físic o profunditat psicològica, sinó caricatures humanes.

L’ humor té una doble funció: provoca l’ambigüitat en el lector que es mou entre el somriure i la compassió.

Aquest llibre es divideix en tres parts, “La imprevista certesa”, “Ver, però inexplicable” i “L’escenari desconcertant ”. Com que té molts contes dins de cada part, vaig a fer un petit comentari  només d’algun d’ells, per tal de no allargar massa el document.

1.     La imprevista certesa

D’aquesta primera part parlaré del conte “La ratlla i el desig”. És interessant observar en aquest conte, no l’argument en si, que no amaga gaire cosa, sinó la caracterització que va donar als seus personatges.

El protagonista és poruc i indecís per afrontar el que realment estan veient els seus ulls. L’home gran al qual li explica la història per demanar-li consell, està totalment absent i només li fa un comentari al final, que el farà dubtar més. Al venedor no li interessa gens la narració i només mostra interès quan es fan referències a objectes i coses materials. És doncs, un clar reflex de la societat de l’època.

En moltes de les històries planteja un fet totalment impossible i irreal com una cosa quotidiana a la qual ningú dins de la història li dóna importància.

També m’agradaria parlar breument del conte “La consciència, visitadora social”, per tal de destacar  la musicalitat que té el text i, la forma tan brillant que té Calders per presentar-nos la vida quotidiana d’un assassí que es lleva com aquell que va a treballar a la fàbrica i que es prepara pel seu pròxim treball, que serà un assassinat. També la manera que utilitza per fer aparèixer l’àngel, com una cosa totalment habitual.

2.     Ver, però inexplicable

 D’aquesta següent part, parlaré del conte “El problema de l’Índia”;  en aquest conte narra la història d’un home europeu que va a l’Índia de viatge. Aquest home desconeixia els costums culturals de la regió, sobretot pel que fa a aspectes sagrats,  com les vaques.

Depenent del lloc o el país on ens trobem, les coses poden adquirir diferents significats, com per exemple els animals, com aquest cas, que eren les vaques.

Per això, és molt important tindre un poquet de cultura de cada país si no volem infringir alguna llei o fer el ridícul.

3.     L’escenari desconcertant

De la tercera i última part del llibre, destacaria el conte “Raspall (conte infantil)”. Aquest conte narra la història de com un raspall es converteix en un gos, degut a la imaginació d’un xiquet.

Un conte molt bonic, on les il·lusions dels xiquets poden fer-se realitat.

 Per a finalitzar només em queda dir que m’agrada’t  molt el llibre. Mai havia llegit res d’aquest escriptor, però després d’aquesta lectura m’anima a llegir més coses sobre ell.

També comentar que he destacat els contes que més m’han cridat l’atenció, però que també hi ha uns altres que m’han agradat, com poden ser “Coses de la providència”, “La clau de ferro” o “Una curiositat americana”, per exemple.

Recomane aquest llibre pels missatges que dóna Pere Calders i que tothom deuria tindre en compte.