19 dic. 2010

Corona navideña de manos

       Esta es la manualidad que estamos haciendo en clase de extraescolares de dibujo, en el cole Juan G. Ripollés, de Castellón.

        Son niños de 1º y 2º de primaria y la verdad es que la idea de realizar esta corona navideña, les ha entusiasmado, y cuando les presenté la actividad no dudaron ni un momento en ponerse manos a la obra.

       Es muy fácil de hacer, puedes verlo en la sección de taller de reciclage.
¡Os deseo Feliz Navidad!

Gràcies per la propina


Ferran Torrent (Sedaví, Valencia, 1951)  escriptor i periodista en llengua catalana. Es un dels escriptores valencians actuals més reconeguts en tota Espanya. El gènere que més ha cultivat és el de la novel·la negra.

La seua novel·la més coneguda, Gràcies per la propina, escrita en forma autobiogràfica. Va ser enllardonada amb el Premi Sant Jordi de novel·la en 1994.

  Aquesta novel·la ens narra la vida de dos germans, orfes de pare des de molt petits i mes tard també de mare. En ella, veiem l’evolució dels nanos, des de la primera masturbació del protagonista, i de com van vivint el temps de postguerra i franquisme, aïllats en un mon a part creat per el seu avi i els seus oncles.

Comença situant-nos en una vesprada de l’any 1992, en la que els protagonistes són en una antiga casa on han passat la seva infància; es allí on el narrador protagonista comença a tenir records de la seva infantesa i la novel·la al passat, que ens porta a la primera comunió del narrador. A partir d’aquí el temps que transcorre es mes o menys lineal. No pateix alteracions importants sinó de dies. La novel·la ens situa al voltant dels anys 60.

     L’estructura d’aquesta novel·la es divideix en un plantejament, un nus i el seu desenllaç.

  El plantejament comença en el pròleg, on el narrador ens situa en un present dins la novel·la i a partir d’aquest present hi ha un evocament al passat que ens porta directament al primer capítol, on comencen els records d’infantesa del narrador. Des de el dia de la primera comunió del noi, que suposà també el seu primer intent de masturbació, fins a la mort de la seva mare.

En el moment que els dos germans marxen a viure amb els seus tiets i el seu avi, comença el nus. Quan, finalment aquests son expulsats de l’escola dels jesuïtes  es quan realment comencen a viure en un núvol creat per l’ambient familiar.

En el penúltim capítol, la mort de Tomàs ens anuncia el final, si no de la novel·la, sí del núvol on vivien els dos germans. Aquí comença, crec jo, el desenllaç de la història.

 La novel·la acaba donant una gran satisfacció a l’oncle Ramonet, oferint-li, en un sopar, l’oportunitat de gaudir d’una relació de parella, per primera vegada, sense haver d’amagar-se.

     El narrador de la història es el mateix Ferrant Torres, protagonista de la història. Es una història narrada en primera persona.

     L’espai on transcorre tota la novel·la, es un poble anomenat Benicorlí, a València. Tot els espais als que es refereix en la novel·la son descrits, per el protagonista, tot i que no en dona masses detalls del seu aspecte et situa força be.

 Utilitza la narració com a tècnica principal, tot i que també hi ha petits diàlegs. El lèxic és variat i ric, tot i que el llenguatge sol ser de carrer i col·loquial. La manera d’expressar i descriure les situacions son molt amenes i fan molt  lleugera la lectura.

Usa innumerables metàfores i comparacions subtils i encertades.

M’agrada’t el llibre per la manera en que escriu aquest autor, la senzillesa amb la que parla de els fets i els sentiments, els pensaments i les creences dels seus personatges, utilitzant un llenguatge molt senzill i fàcil d’entendre.

La cara oculta de la Lluna

Pasqual Mas (Almassora, 1961) autor de llibres de narrativa, poesia i teatre en valencià i, de nombrosos estudis i edicions crítiques, tant en valencià com en espanyol, publicats en Alemanya, Espanya, Estats Units i França. Els seus estudis s’han centrat en el Teatre Barroc Valencià, Max Aub i Antonio Muñoz Molina.
La cara oculta de la lluna, és la seua novel·la més ambiciosa. [Aquesta novel·la va guanyar la passada edició del Premi Enric Valor de Novel·la 2000, el guardó amb major dotació econòmica dels que es convoquen al País Valencià i, ha significat el reconeixement i la consolidació de Pasqual Mas com a novel·lista, s'ha atrevit ni més ni menys que amb el que ningú no ha volgut contar-nos.
La novel·la es desenvolupa dins d’un ambient rural asfixiat per la dictadura franquista. Cada generació el visqué d’una manera: els protagonistes de la guerra civil, com una ferida molt profunda; els fills, que recorren al distanciament del problema envoltant-se d’un núvol de festa i tradicions inventades; i els néts criats en la llibertat, que se senten obligats a rescatar de l’oblit el llegat dels avis.

És la història d'una decepció per la descoberta d'una època tenebrosa. La por hi és una segona pell. La covardia, l'acceptació de la indignitat, el mutisme i l'oblit del passat, de la llibertat, són els recursos dels vençuts per sobreviure a la tirania; són temps de resignació per quatre xavos. Vet aquí la postguerra espanyola: un mantell de tristesa fonda i penetrant, tot i les alegries rònegues d'alguns fets quotidians o de festes .
La història de la novel·la gira al voltant de les vicissituds viscudes per dues famílies, els Bas i els Furió, des dels dies finals de la guerra fins als primers anys seixanta, narrada per l'últim membre de la saga, Gonçal Bas.
Agafa com a exemple la població d'Almassora , poble natal de l'autor, i els seus voltants (Castelló). Hi ha taronges i arròs, cacau i garrofí.
També parla del puteig, la supervivència dels maquis i l'omnipresència dels Reis Mags, entre d'altres; el poder troncal dels capellans o la persecució del valencià explicada en un català occidental impecable i viu.
Competències entre pobles veïns; privacions, dejú i cartilla de racionament i butlla, però també l'arribada dels primers luxes domèstics: el país en la seva evolució.
La major part de les anècdotes són inventades.
L'autor no es limita a descriure com passaven les coses, sinó que analitza els perquès, les motivacions conscients i inconscients que devien portar aquelles persones a les seues accions i omissions, en el que constitueix al meu parer el major encert del llibre.
Ens presenta una visió de l'època, de la vida quotidiana de la gent anònima que sofreix els efectes del conflicte armat.
Està narrada en tercera persona, però no té cap inconvenient en tornar-se primera de tant en tant. Utilitza un registre pròxim al poble.
S'estructura en tres parts: en la primera, "Camí", se'ns relata la sort patida pels membres de la família de la generació dels avis del narrador en els moments immediats a l'acabament de la guerra, en un cas l'afusellament, en un altre l'exili, en els altres la possibilitat de quedar-se al poble; és un temps dominat per l'odi i el desig de venjança.
 La segona part, "Terra", és protagonitzada per la mateixa generació en les dues dècades següents, és dominada per la fam i la por en els primers anys, i pel desig d'oblidar i anar refent les seves vides en els anys successius.
En la tercera part, "Cruïlla", els protagonistes són ja la generació dels pares del narrador, estan als primers anys seixanta i comença a albirar-se un cert progrés material que fins i tot els porta a comprar-se un modest Fiat, però és una generació sense memòria i sense cap preocupació política.
La cara oculta de la lluna, una metàfora, segons l'autor, que explica com “tots els dies mirem la lluna, sí, però sempre veiem la mateixa cara. Tanmateix l'altra cara també existeix i cal treure-la a la llum per completar-ne la visió.”
Encara que els esdeveniments de la novel·la passen a Almassora, resulta que "l'Almassora de La cara oculta de la lluna” és una Almassora literària, no coincideixen carrers ni edificis amb el poble castellonenc real.


Cròniques de la veritat oculta

Pere Calders (1912-1994, Barcelona) va ser un escriptor en llengua catalana, considerat un dels millors  contistes de la literatura en català. També va fer incursions en la novel·la. La ironia, el absurd y el component màgic son elements que es combinen en la seua literatura. L'any 1942 va publicar el seu primer recull de contes posterior a la guerra civil espanyola, Memòries especials, però no va ser plenament reconegut per la major part de la crítica catalana fins a l'any 1955 amb una altre recull anomenat Cròniques de la veritat oculta, on va incloure molts contes de la seva primera època.

Cròniques de la veritat oculta és un recull de contes amb missatge; però, a més a més, és una obra clau en la narrativa de Calders i representà la descoberta, per al públic de la postguerra, d’un narrador extraordinari.
Esquemàticament podríem representar l’estructura de l’obra de la següent manera:

a)     Un protagonista principal, usualment un narrador en 1ª persona, que dóna mostres de ser un testimoni mesurat i racional; entra en contacte amb:
b)    Un element de fantasia oberta o implícita, racional o irracional; a) i b) s’influeixen mútuament i produiran:
c)     El desenllaç; el qual pot prendre una de les diverses direccions que serveixen per solucionar més tard la naturalesa de a), de b) o d’ambdós.
Aquesta influència recíproca entre el protagonista-narrador i el que anomenarem fet trasbasador, servirà per provocar en el lector una sensació de confusió, d’ambigüitat, que el portarà molt sovint a preguntar-se on està la frontera entre el possible i l’impossible.
Els personatges viuen en un univers literari en el qual tenen lloc els fets més inversemblants i extraordinaris: els desitjos es materialitzen, la consciència pren forma corporal...
L’escenari quotidià de les històries no ens remet a cap lloc en concret. Les històries solen ser intemporals, les referències cronològiques són difuses o inexistents,  i els personatges que les viuen i les expliquen no són mai individus amb perfil físic o profunditat psicològica, sinó caricatures humanes.
L’ humor té una doble funció: provoca l’ambigüitat en el lector que es mou entre el somriure i la compassió.

Aquest llibre es divideix en tres parts, “La imprevista certesa”, “Ver, però inexplicable” i “L’escenari desconcertant ”. Com que té molts contes dins de cada part, vaig a fer un petit comentari  només d’algun d’ells, per tal de no allargar massa el document.


1.     La imprevista certesa

D’aquesta primera part parlaré del conte “La ratlla i el desig”. És interessant observar en aquest conte, no l’argument en si, que no amaga gaire cosa, sinó la caracterització que va donar als seus personatges.
El protagonista és poruc i indecís per afrontar el que realment estan veient els seus ulls. L’home gran al qual li explica la història per demanar-li consell, està totalment absent i només li fa un comentari al final, que el farà dubtar més. Al venedor no li interessa gens la narració i només mostra interès quan es fan referències a objectes i coses materials. És doncs, un clar reflex de la societat de l’època.
En moltes de les històries planteja un fet totalment impossible i irreal com una cosa quotidiana a la qual ningú dins de la història li dóna importància.

També m’agradaria parlar breument del conte La consciència, visitadora social”, per tal de destacar  la musicalitat que té el text i, la forma tan brillant que té Calders per presentar-nos la vida quotidiana d’un assassí que es lleva com aquell que va a treballar a la fàbrica i que es prepara pel seu pròxim treball, que serà un assassinat. També la manera que utilitza per fer aparèixer l’àngel, com una cosa totalment habitual.


2.     Ver, però inexplicable
 D’aquesta següent part, parlaré del conte El problema de l’Índia”;  en aquest conte narra la història d’un home europeu que va a l’Índia de viatge. Aquest home desconeixia els costums culturals de la regió, sobretot pel que fa a aspectes sagrats,  com les vaques.

Depenent del lloc o el país on ens trobem, les coses poden adquirir diferents significats, com per exemple els animals, com aquest cas, que eren les vaques.

Per això, és molt important tindre un poquet de cultura de cada país si no volem infringir alguna llei o fer el ridícul.

3.     L’escenari desconcertant
De la tercera i última part del llibre, destacaria el conte “Raspall (conte infantil)”. Aquest conte narra la història de com un raspall es converteix en un gos, degut a la imaginació d’un xiquet.
Un conte molt bonic, on les il·lusions dels xiquets poden fer-se realitat.


 Per a finalitzar només em queda dir que m’agrada’t  molt el llibre. Mai havia llegit res d’aquest escriptor, però després d’aquesta lectura m’anima a llegir més coses sobre ell.

També comentar que he destacat els contes que més m’han cridat l’atenció, però que també hi ha uns altres que m’han agradat, com poden ser “Coses de la providència”, “La clau de ferro” o “Una curiositat americana”, per exemple.

Recomane aquest llibre pels missatges que dóna Pere Calders i que tothom deuria tindre en compte.

Diccionari per a ociosos


Joan Fuster (Sueca 1922-1992)  va ser un assagista valencià extraordinari, és autor d’obres  que han esdevingut bàsiques en la nostra cultura: El descrèdit de la realitat, Figures de temps, Nosaltres, els valents, d’enorme impacte social, Poetes, moriscos i capellans, Les originalitats, Diccionari per ociosos, L’Home, mesura de totes les coses, Consells, proverbis i insolències, Examen de consciència, entre d’altres. És autor del manual Literatura catalana contemporània. També dugué a terme una tasca de divulgació literària i historicista.

Diccionari per a Ociosos és una de les obres més conegudes de Joan Fuster, com ja ens anuncia el seu títol, és un llibre amb forma de diccionari.

Conté una recopilació de seixanta una paraules col·locades per ordre alfabètic i definides amb un criteri molt personal i sobretot subjectiu de l’autor, les ha definit amb les seves pròpies paraules i pensaments.

En el pròleg, Joan Fuster es dirigeix a nosaltres, els lectors, per desenganyar-nos sobre l’obra. La seua pretensió no ha sigut confeccionar un diccionari, sinó que és un recull d’escrits organitzats alfabèticament, diversos en el tema i d’extensió irregular, que van des d’un parell de línies -literalment- fins una vintena de pàgines.

Els textos que es recullen en Diccionari per a ociosos daten d’èpoques disperses, per això, a fi de mantenir unes aparences de regularitat, va encapçalar cada nota amb una paraula clau, i va ordenar-les alfabèticament.

 L’objectiu d’aquesta obra és plantejar una opinió subjectiva sobre els temes que l’autor tracta en aquesta: amor, cadira, justícia...

  Són seixanta una paraules que entre totes fan que aquest llibre en ocasions sigui amable, altres irònic, compassiu… En realitat, són les reflexions de l’autor de temes molt diversos.
 

Es tracta d’un assaig escrit amb un registre formal i literari, amb un to que incita a la familiaritat o a l’estàndard de la societat. En moltes ocasions escriu en primera persona i ens transmet les seves reflexions, els seus pensaments… i això, fa que a vegades el to de formalitat vagi canviant. Per tant, l’autor utilitza un llenguatge clar i fàcil d’entendre.


En Diccionari per ociosos, l’autor  tracta problemes de cada dia i ens “confessa” les seves reflexions que en un dia qualsevol va tenir i les va escriure… així va arribar a tenir un munt d’escrits sobre termes diversos. Almenys és la impressió que dóna quan acabem de llegir l’obra.


La lectura d’aquesta obra ha estat entretinguda a la mateixa vegada que s’ha fet curta degut al canvi continu dels termes, evitant d’aquesta manera  la monotonia.

Els termes que defineix, la majoria diuen la veritat i res més que la veritat, en canvi, i encara que respecto tot el que diu, hi ha algunes coses en les que no estic d’acord, me pareixen fora de lloc o simplement no tenen res a veure (crec) amb el terme real…

 Un exemple és “temps”: mentre dormiu us creix la barba: això és el temps. A tot hom li creix la barba? a qui es dirigeix?… Així és com ell veu el temps, jo no.

Es clar que l’autor ho defineix tot segons el seu punt de vista, són els seus pensaments… per tant tot s’ha de veure amb molta subjectivitat ja que no es tracta de un “diccionari” objectiu i coherent.


He de dir que la senzillesa amb la que estan escrits els assaigs i eixe característic estil, entre irònic i sarcàstic, em fan pensar que he fet una bona elecció amb aquest llibre.


Los Simpsons hechos con bolitas

La familia más divertida de la televisión, ahora puedes fabricártela tú mismo con bolitas de abalorios.

     Para ver las plantillas que necesitas para hacerlos te recomiendo que heches un vistazo en http://www.abalorios.net/aba/animales.asp, donde encontrarás muchas plantillas para realizar tus dibujos preferidos.

    Puedes usarlos de llavero, de colgante para el móvil, de decoración o para lo que a ti se te ocurra. Sin duda puede ser un buen regalo, hecho con amor, para estas navidades.

18 dic. 2010

De la naturaleza a lo asbtracto

Mondrian

Pieter Cornelis Mondriaan (Amersfoort, 7 de marzo de 1872 - Nueva York, 1 de febrero de 1944), conocido como Piet Mondrian, fue un pintor vanguardista holandés, miembro de De Stijl y fundador del neoplasticismo, junto con Theo van Doesburg. Evolucionó desde el naturalismo y el simbolismo hasta la abstracción, de la cual es el principal representante inaugural junto a los rusos Vasili Kandinski y Kazimir Malévich.


     Seguro que has visto más de una vez algún cuadro de este autor, o incluso objetos con el mismo diseño. ¿Pero te has preguntado alguna vez qué significan? Todo arte abstracto tiene un significado, aunque no lo parezca. Si quieres descubrir los secretos de Mondrian puedes verlo aquí.

La noche estrellada de Van Gogh trasladada al puntillismo

Si quieres ver una de las obras más conocidas de Vicent Van  Gogh dibujada con la técnica del puntillismo haz click aquí.

¿Qué hacer después del cole?

 

      Escribo esta entrada para comunicaros que podéis visitar las pestañas que he introducido en el blog, en ellas podréis encontrar muchas y diversas actividades con las que pasar el tiempo después del cole...

      Si os apetece dar un paseo porla calle del arte podéis visitar la sección de artística. Si lo que queréis es darle un poco al "coco" encontraréis  actividades en adivinanzas y juegos mentales. Si eres un mañoso/a, quizá te interese ver abalorios o taller de reciclage. Y si te apetece aprender a hacer curiosas figuritas con papel, papiroflexia; o con globos, globoflexia. Los más deportistas también pueden aprender a patinar, si así lo desean.

   ¡Ahora ya no hay excusa para estar de brazos cruzados! ¡Encuentra lo que más te gusta y a disfrutar!

14 dic. 2010

El significado de las nubes

     Estamos hartos de ver nubes, todos , o casi todos los días, si miras al cielo puedes ver nubes...
     ¿Pero te has preguntado alguna vez el significado de esas nubes?¿no? pues te pueden dar mucha información... La gente mayor, cuando mira al cielo, sabe decirte con bastante precisión si va a llover, nevar, o va a cambiar el tiempo... y la verdad es que, al menos, las personas mayores del pueblo de mi abuela, La Iglesuela del Cid (Teruel), no se suelen equivocar.

Si quieres ser como ellos, o simplemente te llama la atención, hecha un vistazo a la presentación en Flickr que hemos realizado el grupo de nuevas tecnologías, que forma parte de nuestra web (todavía en proceso de construcción), dedicada al tiempo y los fenómenos meteorológicos.

7 dic. 2010

¿El futuro está en los libros?


¿Pensáis que son imprescindibles los libros de texto para aprender los contenidos que marca la Academia? ¿O más bien son “libros objeto”? ¿Qué hay detrás de todo ello?
La verdad es que nunca me había planteado estas cuestiones,  o incluso, me atrevería a decir que soy de las que pensaba que no es imprescindible tener un libro de texto para realizar depende qué actividades, pero que sí era una base importante en la que apoyarse para el docente. 
También quiero decir  que me encuentro en un lugar intermedio,  y aclaro, no soy de las que opta por seguir a rajatabla los contenidos y actividades del libro (la postura fácil), ni la persona más indicada para llevar a cabo una enseñanza  totalmente centrada en las TIC, al menos de momento. 
Pero tengo que reconocer que tras haber leído las entradas bloggeras “El futuro de los libros de texto  y Carta a los editores de libros de texto, cuya lectura recomiendo a todos los futuros maestros y a los editores de libros de texto, escritas por  mi profesor en Nuevas Tecnologías de la UJI, Jordi Adell,  y haber asistido el pasado 24 de noviembre a la conferencia “Els llibres de text a examen”, realizada por el profesor Jaume Martínez Bonafé, en el Aula Magna de la Facultad de Tecnología y Ciencias Experimentales de la UJI, tengo clarísimo que para nada son imprescindibles los libros de texto para poder asegurar una educación completa y significativa.
Lo único que hace falta es ser un docente dispuesto a aprender de los recursos que se ofrecen en la red, saber aplicarlos a los intereses de los niños, y como no, ofrecérselos como medio de comunicación. Pero todo esto conlleva un largo camino por descubrir, por estudiar, por aprender… y es aquí donde se vuelve a plantear de la necesidad de un maestro dispuesto a perfeccionarse en los conocimientos que posee y puede poseer utilizando las TIC, pero eso ya depende de cada personalidad, el que se conforma con lo que le dan los libros o  lo que le imponen, y el que busca renovarse continuamente y aporta todo lo que puede en el campo de la educación, para sacar el máximo partido. 
La sociedad cambia con el paso de los años, y en este sentido, está cambiando brutalmente; las posibilidades que nos ofrecen las TIC, son inmensamente mayores a las posibilidades que nos brindan los simples libros de texto, a los que estamos acostumbrados toda la vida. Hace falta acostumbrarse a “eso”, a este nuevo tipo de vida que abarca desde las conocidas calculadoras, cámaras de fotos, cámaras de vídeo, móviles… hasta la cantidad de recursos que podemos encontrar utilizando nuestra computadora, internet, un sitio donde haciendo un solo click, puedes acceder a multitud de información organizada a tu gusto,  por temas (cuando pones en Google cualquier palabra y le das a buscar), formatos (blogs, webs, WebQuest, vídeos, música, libros…), programas (Word, Power Paint, Excel…), comunidades con las que compartir y de las que aprender (Twiter, Flickr, Facebook…).
Pero claro hay que empezar por involucrarse, si  cada uno de los maestros del mundo o gente especializada, realizara una actividad y la colgara en la web para poder ser utilizada por el resto de los usuarios, o simplemente contara en un blog su experiencia al realizar cualquier tipo de actividad con los niños, sea un éxito o no, todo ayuda, al cabo del tiempo habría una inmensa cantidad de propuestas didácticas esperando a ser aplicadas. Esto multiplicado por unos cuantos años de aplicación, acaba con los libros de texto y el negocio que conlleva a beneficio de las editoriales, seguro.