22 feb 2011

Enseñando a patinar

        
          Seguro que a más de uno le gustaría calzarse unos patines y dejarse llevar...¿No te atreves? ¿No lo has hecho nunca? A parte de ser beneficioso para tu cuerpo y salud, es una experiencia sensacional. Además de  servir como medio de transporte, no perjudicial para la naturaleza.

        Anímate a salir junto a tus amigos y recorrer miles y miles de kilómetros. Recuerdo que de pequeña, nos reuníamos los amigos de la clase, después del colegio, para pasar la tarde patinando por las calles, callejuelas y plazas desconocidas de nuestra ciudad. Una magnífica idea para conocer tu entorno pasando una tarde divertida, y sobre todo saludable.

        Actualmente trabajo dando extraescolares de patinaje, me alegra saber que es un deporte que siempre despierta el interés en los niños/as, y como monitora, os dejo varios de los ejercicios que practicamos en el colegio de educación infantil y primaria Juan G. Ripollés, en Castellón de la Plana.

 ¡Espero que te sirvan de ayuda!

Para empezar:
  • Debes saber que la posición de un patinador es la que alinea nariz - rodillas - pies.
  • Para empezar a tomar impulso, tus pies han de estar formando un ángulo de 90º.

Calentando...
  • Con los pies juntos y quietos, flexionar las rodillas a la izquierda a la derecha, después haciendo rotacionaes circulares.
  • Pies juntos, abrir y cerrar rodillas sin separar los pies.
  • Pies separados y juntar rodillas.
  • Realizar pequeños saltitos en el sitio.
  • Empezar la marcha, e ir alternado brazos estirados hacia adelante, hacia los lados y hacia arriba.
  • Con los brazos estirados aguantar con un sólo pie.
  • Patinar y cuando se dé un silbido agacharse y tocar el suelo.
  • Con dos silbidos se agachan y al subir dan una palmada.
  • Parados, equilibrio sobre un pie, después sobre el otro.
  • Parados, subir un patín sobre el otro y aguantar el equilibrio.
  • Impulsar con un sólo pie y dejarse llevar.
  • Impulsar dos veces con el mismo pie y ponerlos paralelos.
Entrenando...
  • Imprescindible aprender a caer, puedes utilizar colchonetas, hay que intentar caer siempre hacia adelante para poder apollar las manos.
  • Y por supuesto a levantarse.
  • También es preciso saber frenar, ya sea frenando en T, frenando en cuña, o utilizando el propio freno del patín, es el que menos recomiendo.
  • Por parejas, cogidos de las manos, patinar por la pista.
  • Por parejas, uno delante y otro detrás, el de atrás empuja al de delante.
  • Por parejas, cogidos de las manos, uno hacia adelante y el otro hacia detrás.
  • Individual, describir curvas con el mayor radio posible, patinar en círculo.
  • La tijera, primero un pie delante y luego el otro.
  • Giro en A, pies abiertos en v y giramos el cuerpo hacia el pie que queda retrasado.
  • Giro en paralelo, adelantamos un pie y giramos con ayuda de la cadera. 
  • Ejercicio de puntas, sobre 2 ruedas delanteras, traseras o alternando.
  • Realizar pequeños saltos.
  • Posición de seguridad, posicionar los pies de manera que formen una T.
  • Subir escaleras: los pies en V y el cuerpo hacia adelante.
  • Bajar escaleras: de forma lateral, primero un pie y luego el otro.
  • Para salvar un obstáculo, badén, irregularidades... adelantar un pie.
  • Salvar un bordillo: quietos en paralelo al bordillo, adelantamos un pie para luego subir el otro. De la misma manera para bajarlo. Intentar subir y bajar con un salto.
  • Subir una rampa: Impulsamos con los brazos, abrimos las piernas y separamos las puntas de los pies.
  • Bajar una rampa: slalom, bajar haciendo S o trazando sonrisas.
¡A jugar!
  • Pilla-pilla
  • Pilla -pilla leproso: al ser pillado se pone la mano donde le ha tocado y va a pillar a otro de esta manera.
  • La cadeneta: empieza pillando uno, al que pilla se le une de la mano y van a pillar al próximo, que también se unirá a la cadena, así hasta estar todos unidos.
  • Corta el hilo: se va a pillar a uno, no se puede cambiar al no ser que pase alguién entre medio de los dos, que entonces tendrá que ir a pillar al que ha cortado el hilo.
  • La frontera: uno en el medio del campo, los demás han de intentar pasar la frontera sin ser tocados, si son pillados, se quedan en la frontera y ayudan a pillar al resto.
  • Burrito: todos con un pañuelo en el culo y han de quitárselos a los compañeros sin que les quiten el suyo propio.
  • El pañuelito.
  • 1,2,3, pared.
  • Las 4 esquinas.
  • Los 10 pases. 
Si quieres ver algunos de estos ejercicios visita la sección de patinaje.



8 feb 2011

Tangram

       El Tangram es probablemente el rompecabezas más antiguo que se conece. Es de origen chino y se sabe que se utilizaba hace más de dos mil años.

     Consta de siete piezas simples, un cuadrado, cinco triángulos rectángulos (dos grandes, dos pequeños y uno mediano) y un romboide. Con esas siete piezas se pueden construir numerosas figuras reconocibles, que representan animales, objetos, personas, signos...

      La forma más habitual de jugar consiste en reconstruir una figura dada usando las siete piezas del Tangram, sin que se superpongan unas a otras. Con esto conseguimos introducir conceptos de geometría plana.

      Si quieres saber más acerca de este ingenioso rompecabezas, pasar un buen rato jugando o construirte el tuyo propio, visítame.
     

19 dic 2010

Corona navideña de manos

       Esta es la manualidad que estamos haciendo en clase de extraescolares de dibujo, en el cole Juan G. Ripollés, de Castellón.

        Son niños de 1º y 2º de primaria y la verdad es que la idea de realizar esta corona navideña, les ha entusiasmado, y cuando les presenté la actividad no dudaron ni un momento en ponerse manos a la obra.

       Es muy fácil de hacer, puedes verlo en la sección de taller de reciclage.
¡Os deseo Feliz Navidad!

Gràcies per la propina


Ferran Torrent (Sedaví, Valencia, 1951)  escriptor i periodista en llengua catalana. Es un dels escriptores valencians actuals més reconeguts en tota Espanya. El gènere que més ha cultivat és el de la novel·la negra.

La seua novel·la més coneguda, Gràcies per la propina, escrita en forma autobiogràfica. Va ser enllardonada amb el Premi Sant Jordi de novel·la en 1994.

  Aquesta novel·la ens narra la vida de dos germans, orfes de pare des de molt petits i mes tard també de mare. En ella, veiem l’evolució dels nanos, des de la primera masturbació del protagonista, i de com van vivint el temps de postguerra i franquisme, aïllats en un mon a part creat per el seu avi i els seus oncles.

Comença situant-nos en una vesprada de l’any 1992, en la que els protagonistes són en una antiga casa on han passat la seva infància; es allí on el narrador protagonista comença a tenir records de la seva infantesa i la novel·la al passat, que ens porta a la primera comunió del narrador. A partir d’aquí el temps que transcorre es mes o menys lineal. No pateix alteracions importants sinó de dies. La novel·la ens situa al voltant dels anys 60.

     L’estructura d’aquesta novel·la es divideix en un plantejament, un nus i el seu desenllaç.

  El plantejament comença en el pròleg, on el narrador ens situa en un present dins la novel·la i a partir d’aquest present hi ha un evocament al passat que ens porta directament al primer capítol, on comencen els records d’infantesa del narrador. Des de el dia de la primera comunió del noi, que suposà també el seu primer intent de masturbació, fins a la mort de la seva mare.

En el moment que els dos germans marxen a viure amb els seus tiets i el seu avi, comença el nus. Quan, finalment aquests son expulsats de l’escola dels jesuïtes  es quan realment comencen a viure en un núvol creat per l’ambient familiar.

En el penúltim capítol, la mort de Tomàs ens anuncia el final, si no de la novel·la, sí del núvol on vivien els dos germans. Aquí comença, crec jo, el desenllaç de la història.

 La novel·la acaba donant una gran satisfacció a l’oncle Ramonet, oferint-li, en un sopar, l’oportunitat de gaudir d’una relació de parella, per primera vegada, sense haver d’amagar-se.

     El narrador de la història es el mateix Ferrant Torres, protagonista de la història. Es una història narrada en primera persona.

     L’espai on transcorre tota la novel·la, es un poble anomenat Benicorlí, a València. Tot els espais als que es refereix en la novel·la son descrits, per el protagonista, tot i que no en dona masses detalls del seu aspecte et situa força be.

 Utilitza la narració com a tècnica principal, tot i que també hi ha petits diàlegs. El lèxic és variat i ric, tot i que el llenguatge sol ser de carrer i col·loquial. La manera d’expressar i descriure les situacions son molt amenes i fan molt  lleugera la lectura.

Usa innumerables metàfores i comparacions subtils i encertades.

M’agrada’t el llibre per la manera en que escriu aquest autor, la senzillesa amb la que parla de els fets i els sentiments, els pensaments i les creences dels seus personatges, utilitzant un llenguatge molt senzill i fàcil d’entendre.

La cara oculta de la Lluna

Pasqual Mas (Almassora, 1961) autor de llibres de narrativa, poesia i teatre en valencià i, de nombrosos estudis i edicions crítiques, tant en valencià com en espanyol, publicats en Alemanya, Espanya, Estats Units i França. Els seus estudis s’han centrat en el Teatre Barroc Valencià, Max Aub i Antonio Muñoz Molina.
La cara oculta de la lluna, és la seua novel·la més ambiciosa. [Aquesta novel·la va guanyar la passada edició del Premi Enric Valor de Novel·la 2000, el guardó amb major dotació econòmica dels que es convoquen al País Valencià i, ha significat el reconeixement i la consolidació de Pasqual Mas com a novel·lista, s'ha atrevit ni més ni menys que amb el que ningú no ha volgut contar-nos.
La novel·la es desenvolupa dins d’un ambient rural asfixiat per la dictadura franquista. Cada generació el visqué d’una manera: els protagonistes de la guerra civil, com una ferida molt profunda; els fills, que recorren al distanciament del problema envoltant-se d’un núvol de festa i tradicions inventades; i els néts criats en la llibertat, que se senten obligats a rescatar de l’oblit el llegat dels avis.

És la història d'una decepció per la descoberta d'una època tenebrosa. La por hi és una segona pell. La covardia, l'acceptació de la indignitat, el mutisme i l'oblit del passat, de la llibertat, són els recursos dels vençuts per sobreviure a la tirania; són temps de resignació per quatre xavos. Vet aquí la postguerra espanyola: un mantell de tristesa fonda i penetrant, tot i les alegries rònegues d'alguns fets quotidians o de festes .
La història de la novel·la gira al voltant de les vicissituds viscudes per dues famílies, els Bas i els Furió, des dels dies finals de la guerra fins als primers anys seixanta, narrada per l'últim membre de la saga, Gonçal Bas.
Agafa com a exemple la població d'Almassora , poble natal de l'autor, i els seus voltants (Castelló). Hi ha taronges i arròs, cacau i garrofí.
També parla del puteig, la supervivència dels maquis i l'omnipresència dels Reis Mags, entre d'altres; el poder troncal dels capellans o la persecució del valencià explicada en un català occidental impecable i viu.
Competències entre pobles veïns; privacions, dejú i cartilla de racionament i butlla, però també l'arribada dels primers luxes domèstics: el país en la seva evolució.
La major part de les anècdotes són inventades.
L'autor no es limita a descriure com passaven les coses, sinó que analitza els perquès, les motivacions conscients i inconscients que devien portar aquelles persones a les seues accions i omissions, en el que constitueix al meu parer el major encert del llibre.
Ens presenta una visió de l'època, de la vida quotidiana de la gent anònima que sofreix els efectes del conflicte armat.
Està narrada en tercera persona, però no té cap inconvenient en tornar-se primera de tant en tant. Utilitza un registre pròxim al poble.
S'estructura en tres parts: en la primera, "Camí", se'ns relata la sort patida pels membres de la família de la generació dels avis del narrador en els moments immediats a l'acabament de la guerra, en un cas l'afusellament, en un altre l'exili, en els altres la possibilitat de quedar-se al poble; és un temps dominat per l'odi i el desig de venjança.
 La segona part, "Terra", és protagonitzada per la mateixa generació en les dues dècades següents, és dominada per la fam i la por en els primers anys, i pel desig d'oblidar i anar refent les seves vides en els anys successius.
En la tercera part, "Cruïlla", els protagonistes són ja la generació dels pares del narrador, estan als primers anys seixanta i comença a albirar-se un cert progrés material que fins i tot els porta a comprar-se un modest Fiat, però és una generació sense memòria i sense cap preocupació política.
La cara oculta de la lluna, una metàfora, segons l'autor, que explica com “tots els dies mirem la lluna, sí, però sempre veiem la mateixa cara. Tanmateix l'altra cara també existeix i cal treure-la a la llum per completar-ne la visió.”
Encara que els esdeveniments de la novel·la passen a Almassora, resulta que "l'Almassora de La cara oculta de la lluna” és una Almassora literària, no coincideixen carrers ni edificis amb el poble castellonenc real.